M78, nebulosa de reflexió a Orió amb el Nexstar SE de 150mm (6')

Amb el nou telescopi tinc la intenció de tornar a descobrir antics objectes que ja he observat moltes vegades, primer amb l'SC de 127mm i després amb l'SC de 235mm.

La nit del 24 de desembre del 2022 vaig decidir apuntar l'SC de 150mm cap a la nebulosa de reflexió M78 a Orión.

Per posar-nos una mica en antecedents, aquesta va ser la meva experiència amb l'SC de 127mm: https://laorilladelcosmos.blogspot.com.es/2009/10/m78-nebulosa-de-emision-en-orion.html

I amb l'SC de 235mm, on es pot trobar més informació sobre aquesta nebulosa: https://laorilladelcosmos.blogspot.com/2018/02/m78-nebulosa-de-reflexion-en-orion-con.html

Les condicions de la nit eren excel·lents, per la qual cosa no em vaig sorprendre gaire en comprovar que ja en un primer cop d'ull, amb l'ocular de 25mm (60x), vaig poder percebre perfectament la nebulosa al voltant de les estrelles HD38563A i HD38563B, que brillen amb magnituds 10,2 i 10,6 i estan separades per 51”.

Vaig forçar una mica els augments amb el Delos de 14mm (107x) i vaig decidir dibuixar ja el que veia a través de l'ocular.

El camp estel·lar és força pobre, però això, encara que no ho sembli, és un avantatge a l'hora de percebre la nebulosa, ja que no hi ha distraccions que ens apartin l'atenció d’ella.

Fins ara no he utilitzat cap filtre, i el resultat ha estat força satisfactori. Però com és habitual amb les nebuloses, l'ús de filtres ens pot donar un afegit de qualitat a l'observació. Així que afegeixo l’UHC-S. Guanya una mica en presència, però no en definició. Els límits i les zones internes continuen igual de difuses com sense el filtre.

Faig servir posteriorment l'UHC i l'OIII però són una gran decepció. Enfosqueixen massa i em deixen una mica frustrat. Així que per concloure l'observació, torno a l'origen. Poso l'ocular de 25mm sense cap mena de filtre i m'acomiado de la nebulosa gaudint amb el seu bonic espectacle.

2022-12-26 – L’ombra de Júpiter eclipsa Ganímedes

L’observació de Júpiter mitjançant el telescopi és una d’aquelles imatges que sempre queden en el record d’aquell qui el veu per primer cop a la seva vida. I cada vegada que hi tornem, manté aquesta capacitat de deixar-nos bocabadats.

Les seves bandes equatorial i tropicals, així com la Gran Taca Roja, la gran pertorbació atmosfèrica on hi podrien cabre dues Terres, són perfectament assequibles a un telescopi de qualsevol mida.

I si això no fos poc, tenim la presència dels quatre satèl·lits galileans, que sempre ens poden oferir alguna ocultació, un trànsit o un eclipsi.

Quan m’estava planificant la sessió d’observació ajudat pel programa “Starry Night”, vaig veure que la nit del 26 de desembre de 2022, precisament, s’anava a produir un eclipsi de Ganímedes.

Durant l’oposició de Júpiter, quan el con de la seva ombra cau, des de la nostra perspectiva, darrera el planeta o al seu costat, i coincideix amb la presència d’un satèl·lit a la zona, es produeix l’eclipsi.

No sabia ben bé quina seria la millor manera de plasmar l’esdeveniment, i al final vaig optar per fer servir la càmera DBK amb el Nexstar SE 6’ per anar prenent imatges puntuals i després muntar un gif on es veiés l’evolució de la reducció de brillantor de Ganímedes.

Aquest va ser el resultat:

La primera imatge la vaig fer a les 18h 34m T.U., Ganímedes encara brillava en la seva màxima magnitud, és a dir, la 4,86. Passaven els minuts, i em semblava que no hi havia cap diferència de brillantor. Segons les dades que havia tret de l’Starry Night, a les 18h 36m T.U. ja hauria d’estar completament eclipsat, però no era així.

Quan ja començava a estar mig mosquejat, cap a les 18h 45m T.U. vaig començar a notar una ràpida disminució de brillantor, i me’n vaig adonar que el fenomen, aniria bastant més ràpid del que m’havia pensat , de manera que vaig haver d’agilitzar la presa de vídeos per arribar a la pràctica desaparició a la pantalla del satèl·lit, que a les 18h 47m T.U. brillava amb tan sols magnitud 8,86.

Fins a les 21h 23m T.U., segons l’Starry Night, no tornaria a aparèixer brillant de nou amb magnitud 4,86. Suposo que en veritat seria una mica més tard, però ja em vaig donar per satisfet amb el que havia presenciat i vaig decidir deixar-ho només amb el procés de disminució de brillantor.

Va ser curiós de veure, i per ser sincer, si no hagués sabut que es tractava d’un eclipsi per l’ombra de Júpiter, m’hagués quedat bastant perplex de ser testimoni en directe de la “desaparició” d’un dels satèl·lits més brillants de Júpiter.

2022-12-26-Mart amb el Nexstar SE de 6’ (150mm)

La nit del 26 de desembre de 2022, quan aixecaves el cap al cel, el primer que et cridava l’atenció era la imponent presència de la constel·lació d’Orió. Després et fixaves amb dos puntets brillants que destacaven sobre la resta. Un es tractava de Júpiter, l’altre era Mart.

Mart no és un planeta especialment fàcil per a ser observat amb telescopis d’overtura petita, de manera que per a treure-li el màxim partit, cal aprofitar les setmanes en que es troba a prop de la seva oposició, és a dir, quan Mart és en línia recta respecte al Sol i la Terra. 

L’oposició de Mart es dona cada dos anys, i el passat 8 de desembre, es va produir la corresponent a 2022. Així que no em vaig poder resistir i vaig apuntar cap el planeta amb el meu nou Nexstar SE de 6’ (150mm).

Ja amb l’ocular de 25mm (60x) es veia una petita circumferència amb una forta brillantor, tanta que dificultava una mica la percepció dels detalls superficials del planeta. Amb una mica de paciència vaig poder començar a percebre clarament la zona de Syrtis Major, i un somriure es va anar dibuixant a la meva cara.

Segons la utilitat d’Sky & Telescope, aquesta era la zona visible en aquell moment:

Sky & Telescope

Animat, vaig canviar l’ocular pel de 10mm, i la grandària del planeta va augmenta en proporció. Realment emociona veure en directe a Mart a la seva oposició, i no pots evitar recordar la forta atracció que ha tingut la humanitat vers ell des de l’inici dels temps.

Em trobava tant embadalit amb la seva contemplació, que no se’m va ocórrer fer servir el filtre taronja que tinc per a ressaltar les zones més fosques del planeta. Errada de principiant.

Després, veient la bona estabilitat atmosfèrica de la nit, vaig decidir fer-li una foto amb la càmera DBK i la barlow de 2x. Un record bonic de la nit per a concloure l’observació del deu de la guerra.

Presentació del Blog “A la vora del Cosmos”

El mes de març del 2009  vaig decidir publicar un blog , “La Orilla del Cosmos” on compartir amb qui volgués llegir-ho, les meves experiències al voltant de l’observació astronòmica d’aficionat. Dibuixos astronòmics, algunes fotografies, relats, vivències... no tant amb la intenció de mestratge, com de fer una mena de quadern d’observació que, a més de servir-me a mi com a tal, pogués ser d’utilitat d’alguna mena a altres companys d’afició.

Després de tants anys, estic molt content del resultat, i la intenció és seguir amb el projecte, encara que ara no observi amb tanta continuïtat com ho feia abans.

També, donant voltes al cap, vaig pensar amb el que em va comentar un amic: “Com és que si prens totes les notes en català, encara que després les tradueixis al castellà, no fas també un blog en català?”. I la veritat, és que vaig arribar a la conclusió de per què no.

I ja em veus, començant aquest 2023 el projecte d’“A la vora del Cosmos”. Tot i que de temps lliure no vaig sobrat, espero que vagi creixent i serveixi per apropar aquesta bonica afició que és l’observació astronòmica a tothom i poder compartir experiències amb altres persones que tinguin les mateixes inquietuds i interessos.